La recreació de la realitat i la capacitat de passejar-s'hi. Això és el que ofereixen els mons virtuals. Personalment ho veig com a una simple extensió de format (o inclús interfície) d'un software social. Podem parlar amb persones de tot el món, però utilitzant un nivell molt més gràfic i visual, que se sol adaptar a la idea de realitat. Com en qualsevol mitjà emergent i de gran audiència, la publicitat i la política no tarden en estar-hi presents. Aquest cop personalitzats en un cos virtual, poden intentar vendre't qualsevol cosa o convence't de que el seu candidat és el millor de la candidatura.
Existeix també la por a la frivolització de les relacions personals, a la asosialització o a la dependència al mitjà. Un cop més caldría parlar de les persones i no dels mitjans. Si una persona és de tendència adictiva, caldrà cotrolar el seu oci, sigui quin sigui, i si un jove prefereix parlar amb amics per internet, caldrà preguntar-li perquè. De la mateixa manera, si un jove caracteritza el seu personatge amb vestimentes estrafolàries, proporcions grotesques o barrets impossibles, hem de reservar-li hora al manicomi o caldría pensar que tan sols disfruta de la possibilitat creativa que la realitat i les pautes socials ens solen negar en la comunicació tradicional?
No hay comentarios:
Publicar un comentario