David Armengol

És curiós com poden animar les experiènies d'un comissari artístic en l'últim dia de classe d'"Art Digital"! David Armengol fou qui ens eplicà la seva experiència coma comissari de l'Espai Montcada. Possiblement l'"exposició" es va allunyar una mica dels nostres interessos personals o didàctics (sobretot pel que fà al nostre projecte de l'assignatura), però sempre és interessant sentir parlar a una persona que es nodreix (i viu) de l'art. Aquest fet fa també que el que molts de nosaltres considerem utòpic, com viure de l'art, se'ns presenti com a algo possible o com a realitat a tenir en compte.

És agradable, doncs, escoltar projectes d'un professional i, com he dit abans, anima per a tal de que la nostra experiència artística i/o creativa no devalli o sigui amputada per els cànons socials que tant semblen distanciar/diferenciar a la feina de l'artisticitat/creativitat.

Mons Virtuals

La recreació de la realitat i la capacitat de passejar-s'hi. Això és el que ofereixen els mons virtuals. Personalment ho veig com a una simple extensió de format (o inclús interfície) d'un software social. Podem parlar amb persones de tot el món, però utilitzant un nivell molt més gràfic i visual, que se sol adaptar a la idea de realitat. Com en qualsevol mitjà emergent i de gran audiència, la publicitat i la política no tarden en estar-hi presents. Aquest cop personalitzats en un cos virtual, poden intentar vendre't qualsevol cosa o convence't de que el seu candidat és el millor de la candidatura.

Existeix també la por a la frivolització de les relacions personals, a la asosialització o a la dependència al mitjà. Un cop més caldría parlar de les persones i no dels mitjans. Si una persona és de tendència adictiva, caldrà cotrolar el seu oci, sigui quin sigui, i si un jove prefereix parlar amb amics per internet, caldrà preguntar-li perquè. De la mateixa manera, si un jove caracteritza el seu personatge amb vestimentes estrafolàries, proporcions grotesques o barrets impossibles, hem de reservar-li hora al manicomi o caldría pensar que tan sols disfruta de la possibilitat creativa que la realitat i les pautes socials ens solen negar en la comunicació tradicional?

Patologíes amb l'irupció de les noves tecnologíes

Sobtats ens trobem ara amb noves patologíes provinents de l'ús abusiu de les noves tecnologíes. Més sobtat em quedo al veure que serveixen com a argument per a criminalitzar aquestes tecnologíes, en comptes dels seus usuaris. No ens diu res la paraula "abusiu"? No ens farà mal la mà si escribim abusivament? No ens faran mal els peus si després d'estar moltes hores ballant? Si més no, qui s'atreveix a criminalitzar l'escriptura o la dansa?.

Si bé és cert que amb les noves tecnologíes se li atribueixen moltes més patologíes, però també ens hauríem de fixar amb el plural de "les noves tecnologíes". Aquest simple calaix de sastre engloba el gran ventall d'accions al que gairebé qualsevol persona dedica el seu temps. Si tot el que escriguessím a l'ordinador, ho féssim a mà, encara tindríem més tendonitis! Si ens dediquessim a jugar al futbolí totes les hores que juguem a les consoles, tindríem el canell destrossat. En fí, crec que "les noves tecnologíes", com tot allò que portí l'adjectiu "nou" està sotmes de manera massa fàcil a una criminalització o a un questionament constant.

Software Social

Necessitem realment un software per a relacionar-nos? Suposa aquest software l'extinció de les relacions personals tradicionals entre les persones? No, no ho crec; lluny d'extingir les relacions personals, les amplia extraordiàriament amb un gran ventall de possibilitats, que d'altra banda no tindríem. En questió de segons pots estar parlant cara a cara amb un Australià o un Xinès i intercanviant dades a alta velocitat. Empobriment de les relacions? Evidenment no podem considerar ni comparar l'espontània relació amb l'amic Australià, acabat de conèixer, amb la dels nostres parents o amics mes propers. Crec que aquest és l'error amb el que es basa el discurs fàcil de "Ara la gent ja no és social, tot és superficial i bannal".

Sota el meu punt de vista això és degut, tan sols, al fet de que ens podem relainar amb molta més gent i que, per tant, no podem (ni volem) prestar el mateix nivell de confiança que amb els amics i familiars propers. És simplement un altre nivell de relació. Un que ens permet conèixer gent (la qual, si escau, passarà per un posterior procés de selecció, amistat i profundització de relació) de manera global, fàcil i entretinguda, sense excluïr-nos amb els prejudicis socials i l'hipocresia que inunda les estimades relacions personals i tradicionals.

Art Sonor

Experimentació: això és el que trenca les barreres artístiques de cada època. Quan un músic decideix escoltar el silenci i els sorolls de la vida per a inspirar-se i composar les seves obres, es quan s'obre un nou sistema de percepció musical i de producció/enregistrament. L'art no coneix fronteres, i encara menys en el camp musical, un terreny tan flexible i moldejable com l'ambició i la creativitat dels artistes. Amb l'art sonor, sembla que els sons s'alliberin de la musica, creant la seva pròpia disciplina i democratitzant el seu ús.

Avui en dia podem trobar-ne milers d'expresions i reproduccions sonant en qualsevol sala o dispositiu mòbil. Es tracta doncs, d'un nebot modern i informal de la música dels clàssics, però sense abandonar la seva qualitat i creativitat.

Realitat Augmentada

Sabrem diferenciar entre la Realitat Augmentada i la pròpia Realitat? Aquesta és la qüestió que preocupa a la gent sobre aquest tema. La realitat augmentada suposa un avanç en la tecnología de la realitat virtual, generant imatges virtuals en l'escenari real. D'aquesta manera, l'usuari podrà veure la seva realitat envoltada d'objectes i escenaris virtuals, que podràn entretenir-lo, ajudar-lo profesionalment o estimulant-lo pedagògicament. Crec que no hem de patir, com a molt l'únic perill sería que podem crear és un altre Jobe Smith (de la pel.lícula The Lawnmover Man) i que sobreestimulat per la realitat virtual arribi a posar en perill la notra... jeje

No, sincerament crec que pot ser una eina realment interessant i molt aplicable i útil al mon actual, però sempre caldrà utilitzar-la amb cert respecte i, com amb qualsevol altre cosa, amb dos dits de front.

e-Poetry

Si considerem Poeta a tot aquell que genera poesia, que importa si és huma o vritual? Cert és que les maqueines i les linies de codi no poden sentir, ni per tant expressar, emocions com l'amor o el dolor, però no cal oblidar que totes aquestes maquines/codis han estat creats per l'home, i que, per tant, per la propietat transitiva, aquestes hauríen de contenir cert reducte d'emocionalitat. No és el resultat el que importa? Si sóm capaços d'emocionar-nos o de recordar quelcom al llegir uns versos, cal que busquem si l'autor respira o funciona amb electricitat? Personalment crec que la questió és la mateixa de sempre, el format prima el resultat? Sincerament jo crec que no, el més important sempre és l'obra, indistintament del productor o el seu suport. I que ens ha d'estranyar en que una màquina produeixi poesia? Al cap i a la fí ha estat creada i programada per l'home per a aquesta funció. Més estrany sería que ho fés una pedra o un troç de plàstic. Deixem de questionar-nos i disfrutem de la poesia encara que la produeixi un cyborg o la nostra rentadora! No tenim sempre coses per a aprendre?

"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir." [Roy. Blade Runner]

Visualització de l'informació

Sens dubte en plena era digital era necessària una nova forma de representació de l'informació que permetés als lectors visualitzar de manera ràpida, atractiva i eficaç els conceptes per a poder-los digerir en forma de coneixement.

La societat actual ja no perd el temps en llargues pàgines plenes de text i informació, el ritme de lectura és ràpid i amb gran tendència a la lectura diagonal; Sembla ser que no podem perdre el temps llegint i, per tant, necessitem assimilar l'informació d'una manera més pràctica, mitjançant esquemes i dibuixos. D'aquí l'infografía i la resta de les arts que es dediquen a promoure la visualització de l'informació. Tot i no ser una cosa nova, el fet és que avui en dia resulta del tot necessari i agradable aquest tipus de visualitzacions, sempre i quant estigui realitzat amb certa sensibilitat artística.

Robòtica

Podem entendre la robòtica com a art? Possiblement en un principi la idea va néixer com a simple aspiració cinetífica i com a avanç tecnològic, però personalment, crec que, com tot en aquest mon, acaba passant pel sedàs de l'art. Tal i com qualsevol format és admisible per a representar art, també ho hauría de ser el suport o la tecnología, independenment de la utilitat que se li pugui donar; Això sí, caldría diferenciar-ho subtilment del disseny, ja que l'art no sol anar lligat a la funcionalitat i als criteris argonòmics.

Així, crec que podem considerar perfectament a la robòtica com a suport i peça suficienment artística, ja que l'artisticitat tan sols depen de l'artista i del seu criteri creatiu.

Instal.lacions Interactives

Música electrònica

Al parlar de música electrònica cal parlar d'un nou plantejament de la musica. La música pensada des del silenci i els sorolls. Aquest nou plantejament va fer que antics innovadors es posessin a experimentar, o fins i tot inventar, diversos instruments, que els hi permetessin reproduïr una sèrie de sons/sorolls als quals ningú estava acostumat. Es tracta, doncs, d'una "alliberació" de la música, tal i com l'enteniem, trencant totes les fronteres i donant total llibertat a la creativitat de l'artista, el qual disposa de millons de sons per a reproduïr les seves obres.

L'artista és més lliure que mai, pot muntar la seva música des del seu ordenador portatil a quilòmetres de casa i reproduïr-la en qualsevol lloc, sense la necessitat de cap altra eina. Aquest fet fa que es pugui parlar de la "democratització" de la música, o fins i tot de la banalització, però està clar que la creativitat de qualsevol persona, encara que no hagi trepitjat mai una escola de música o una coral, pot arribar a superar la dels grans compositors.